Relat i acció del memorial

Text fet amb motiu de la exposició Implosió impugada 16. Rescat d’un relat, de Rafael Tormo i Cuenca, a propòsit del trentè anniversari de la Pantanada de Tous (1982-2012). Beneixida, 20 d’octubre de 2012.

Fins i tot l’art que empra recursos presos directament de la realitat, que emula els seus principis, raons i que assumeix les complexitats derivades d’ella, necessita un relat per a contar-se. El relat és la narració més o menys lineal, més o menys fragmentada d’un succés que ha ocorregut o que es preveu que ocórrega. Potser no tinguem una altra forma de contar, ni de viure, les coses que ens succeeixen, sinó pensant en el mode com contarem aquella experiència als altres. Comprendre és saber comptar allò que succeeix, i gran part de la història de la civilització es basa en històries comptades dels uns als altres i posteriorment transcrites. La cultura popular implica el pas d’informació i accions de mà en mà, de boca a orella, d’una generació al seu següent, construint un imaginari col·lectiu que, al seu torn, modela la identitat dels seus integrants. Conforme la societat ha accelerat els modes de generar i transmetre informació, s’ha necessitat registrar d’alguna manera el que s’ha anat quedant arrere, reduït a un exemple previ que ha possibilitat arribar fins a aquest moment, el “present continu” vaticinat per Guy Debord, des d’on es dóna compte de les estadístiques d’allò nou. La manera de portar a terme aquesta necessitat vital és l’espai que ocupen determinades pràctiques artístiques, que obtenen en el contrast entre la individualitat i el seu servei a la societat, l’aliment bàsic per a generar-se i mostrar-se sense un gran excés de contradiccions.

Així mateix, el relat posa en relació la individualitat de qui ho contar o expressa amb la col·lectivitat dels que ho reben i comprenen, plantejant-se un bescanvi entre la informació de l’emissor i l’atenció dels receptors. Aquesta senzilla i revolucionària fórmula pareix suficient en la seua essència, més encara quan qui conta i qui escolta puguen intercanviar els seus rols. La no necessitat experts que relaten, ni d’inexperts que escolten, pot veure’s com el principi d’una pràctica col·laborativa organitzada per al bé del grup, és a dir, per al bé de la comunitat que conformen els seus propis participants. En aquest tipus de relats estètics, l’artista és qui hi ha entre un succés i la seua posada en escena, entenent que segons la naturalesa del succés, així haguera de ser la seua conseqüent artistització. La funció de mediador és cada vegada més comuna perquè se situa en un espai intermedi entre dos o més àmbits d’especialització, en principi no familiaritzats entre si. L’artista situa en un context crític i visible, successos i qüestions que romanen en àmbits com la sociologia, la política o l’economia social. Pot veure’s també en aquestos termes: davant de la minva de crítica social en l’àmbit artístic, preocupat per moments més en la seua pròpia idiosincràsia tècnica i mercantil, el/l’artista —determinats artistes— no sols van escapar de l’estudi, sinó també de l’estudi de la història de l’art, per a entrar de front i sense pudor en àmbits on sí que existien els conflictes. L’art va perdre la seua conflictivitat quan va deixar de pensar-se com a ferramenta transformadora de la societat on s’ubicava i va esdevenir —únicament— moneda de canvi elitista. La funció mediadora dels artistes no deixa de presentar paradoxes, però resulta una continuació inevitable del seu ofici, almenys des de les avantguardes històriques de principis del segle XX, on ja res va poder tornar a ser com abans sense reduir-se la seua pràctica a pur anacronisme o pura facècia.

El projecte Implosió impugada 16. Rescat d’un relat, s’organitza com a memorial de la catàstrofe natural coneguda en el propi entorn com la pantanà de Tous, succeïda el 20 d’octubre de 1982, en la comarca de la Ribera. Durant diversos dies, les pluges torrencials van ser negant part de la comarca, desbordant primerament el riu Sellent, afluent del Xúquer i més tard aquest, un dels rius principals de la província de València. D’altra banda, el pantà de Tous va anar omplint la seua capacitat i tant els mitjans elèctrics com a manuals d’obertura de les seues comportes van fallar, provocant que la presa cedira davant de la força de l’aigua acumulada, que no cessava d’espentar amb una intensitat i un cabal inusuals. Poblacions com Gavarda i Beneixida van desaparèixer pràcticament del mapa, i els nous pobles es van construir en zones més altes després de més de deu anys de mobilitzacions ciutadanes i de convivència provisional en barracons, junt amb el poble antic. El PSPV finalment va liderar l’espenta constructiva de la nova població, davall uns plantejaments socials i estètics autodefinits com “progressistes”. En el cas de Beneixida, en el seu emplaçament original només perviuen la font i l’ermita, que estava integrada llavors dins de la trama urbanística i que ara, restaurada, representa un lloc de memòria testimoni d’aquell extraordinari succés. Els terrenys que abans van ocupar les cases estan repoblats per pins, a manera de memorial del que una vegada van ser cases, l’ajuntament, el cine o el carrer de la Pilota, annex al mur dret de l’església.

Rafael Tormo i Cuenca (Beneixida, 1963) va viure de prop aquest succés i ha anat acumulant i guardant des de llavors un material de gran valor simbòlic i arxivístic: nombrosos DNI de ciutadans del poble, ja llavors caducats, que estaven depositats en la Cambra Agrària i que ell mateix va recuperar del fang poc després de la tragèdia. El temps ha passat pels rostres, tots pertanyents a un període on l’estètica i els gestos recorden encara de forma molt nítida una democràcia balbucejant. Les fotografies d’aquells carnets s’han ampliat i han quedat desposseïdes de la informació controladora dels documents, però amb un fragment de l’empremta dactilar en la part inferior de la imatge, tal com se certificaven els DNI abans dels avanços digitals. Les fitxes dels ciutadans han esdevingut imatges de persones només reconegudes pels seus conciutadans de llavors, encara que podrien ser altres de qualsevol altre lloc. L’anonimat d’unes fotografies ara “mudes” (Johan Swinnen) es presenta com una multitud conformada per les seues individualitats. També el mode com s’articula l’espai de representació pot llegir-se d’aquesta manera. En un lloc simbòlic de Beneixida s’ha generat per a aquesta ocasió un espai rectangular cinc metres de llarg per dos metres i mig d’ample, compost per panells modulars. En cada una de les parets interiors d’aquesta estada, unes quantes files d’imatges col·locades frontalment (en total unes 670), creuen mirades entre elles, fixen els seus ulls —figuradament. En el públic, enmig d’aquest espai s’escolten dos testimonis d’una mateixa persona.

La mudesa de les imatges queda interrompuda pel parell de gravacions que el propi espectador acciona individualment i que s’escolten a través d’un megàfon. Relat i Rescat, així es criden els dos talls de veu, comparteixen no sols una similitud morfològica en els seus enunciats, sinó que també en aquest cas provenen de la mateixa persona. Josep Maria apareix en la vida de l’artista Rafael Tormo com el “segur atzar” d’algunes experiències que no poden ser enteses sense un plus de casualitat i necessitat, i s’erigeix en testimoni inesperat, però ple, de tot el projecte. Els testimonis vénen a completar el cercle iniciat en 1982, just trenta anys després. L’espai institucional on es mostra, com a part important de la identitat del poble, simbolitza el suport a una acció que, com pocs esdeveniments històrics anteriors, representa la conformació d’un “nosaltres” gestionat des de la tragèdia. El testimoni Josep Maria tenia vint anys quan va ajudar en el rescat dels veïns que havien quedat aïllats, encimbellats a les teulades de les seues cases i a l’espera de l’única eixida, via aèria, per a salvar les seues vides. El relat de Josep Maria reviu algun dels moments d’aleshores amb la claredat que atorguen determinats successos de caràcter únic, estretament lligats a un present que es relaciona amb el passat i que quasi anul·la la distància temporal, almenys en el moment en què torna a relatar-se.

Josep Maria també està fotografiat i exposat junt amb el conjunt dels rostres, però ell apareix retratat d’esquena i la imatge està tintada en roig. És el testimoni extern al succés, qui compte des de l’aire el que va veure; mentrestant els centenars dels altres testimonis van ser part indissoluble de l’aigua desbordada, del fang acumulat, i van sentir en els seus cossos i en la seua memòria els més de deu llargs anys de provisionalitat. Quin tipus de testimoni és Josep Maria? Giorgio Agamben indica que “en llatí hi ha dos paraules per a referir-se al testimoni. La primera, testis, de la que deriva nostre terme ‘testimoni’,  significa etimològicament aquell que se situa com tercer (terstis) en un procés o un litigi entre dos contendents. La segona, superstes, fa referència a què ha viscut una determinada realitat, ha passat fins al final per un esdeveniment i està, doncs, en condicions d’oferir un testimoni sobre ell.” [1] Quin tipus de testimoni és, doncs, Josep Maria? En primer lloc, es va situar com a mediador entre els afectats per la pantanà i la pròpia situació de catàstrofe, és a dir, va ser (és) terstis. Però, al contar l’experiència, que ell va viure de manera intensa, per més que fóra molt més curta que els dels centenars d’afectats, es converteix en un superstes, en supervivent d’un esdeveniment que va viure i que, per tant i tal vegada amb més precisió atesa la seua qualitat de tercer, pot contar.

Sens dubte Josep Maria no representa l’exemple que Agamben personifica en Cosí Levi, que “és un tipus de testimoni perfecte” i que “quan torna a casa, entre els hòmens, relata sense parar a tots el que li ha tocat viure,”[2] (com tampoc són comparables les situacions), però és així mateix complex, perquè per moments pot veure’s com un o com un altre tipus de testimoni. Josep Maria mateix és ara una mena de supervivent. La seua volta a la Ribera i al poble de Beneixida no sols representa per a Rafael Tormo el tancament quasi perfecte d’un memorial i la seua posada en escena i en consciència cap als seus conciutadans d’un succés que no per més recordat perd intensitat, sinó que té quelcom de fatalisme. Després de trenta anys, és Josep Maria qui urgeix d’un rescat, i el fet de tornar al lloc on ell va rescatar a alguns dels seus habitants i demanar ajuda, és un gir del destí massa important com per a passar-ho per alt. L’art pot situar-se ací, entre mitges d’aquesta sèrie de casualitats, i mitjançar de nou per a tornar al rescatador un lloc de visibilitat que ja no tenia o fins i tot que mai va tindre.

Traducció del castellà: Àngel Velasco