Relato y acción del memorial

Texto con motivo de la exposición Implosió impugada 16. Rescat d’un relat, de Rafael Tormo i Cuenca, en ocasión del trigésimo aniversario de la Pantanada de Tous (1982-2012). Beneixida, 20 de octubre de 2012.

Incluso el arte que emplea recursos tomados directamente de la realidad, que emula sus principios, razones y que asume las complejidades derivadas de ella, necesita de un relato para contarse. El relato es la narración más o menos lineal, más o menos fragmentada de un suceso que ha ocurrido o que se prevé que ocurra. Puede que no tengamos otra forma de contar, ni de vivir, las cosas que nos suceden, sino pensando en el modo como contaremos esa experiencia a los otros. Comprender es saber contar aquello que acontece, y gran parte de la historia de la civilización se basa en historias contadas de unos a otros y posteriormente transcritas. La cultura popular implica el paso de información y acciones de mano en mano, de boca a oreja, de una generación a su siguiente, construyendo un imaginario colectivo que, a su vez, moldea la identidad de sus integrantes. Conforme la sociedad ha acelerado los modos de generar y trasmitir información, se ha necesitado registrar de alguna manera lo que se ha ido quedando atrás, reducido a un ejemplo previo que ha posibilitado llegar hasta este momento, el “presente perpetuo” vaticinado por Guy Debord, desde donde se da cuenta de las estadísticas de lo novedoso. La manera de llevar a término esta necesidad vital es el espacio que ocupan determinadas prácticas artísticas, que obtienen en el contraste entre la individualidad y su función social, el elemento básico para generarse y mostrarse sin un gran exceso de contradicciones.

Continuar leyendo «Relato y acción del memorial»

Relat i acció del memorial

Text fet amb motiu de la exposició Implosió impugada 16. Rescat d’un relat, de Rafael Tormo i Cuenca, a propòsit del trentè anniversari de la Pantanada de Tous (1982-2012). Beneixida, 20 d’octubre de 2012.

Fins i tot l’art que empra recursos presos directament de la realitat, que emula els seus principis, raons i que assumeix les complexitats derivades d’ella, necessita un relat per a contar-se. El relat és la narració més o menys lineal, més o menys fragmentada d’un succés que ha ocorregut o que es preveu que ocórrega. Potser no tinguem una altra forma de contar, ni de viure, les coses que ens succeeixen, sinó pensant en el mode com contarem aquella experiència als altres. Comprendre és saber comptar allò que succeeix, i gran part de la història de la civilització es basa en històries comptades dels uns als altres i posteriorment transcrites. La cultura popular implica el pas d’informació i accions de mà en mà, de boca a orella, d’una generació al seu següent, construint un imaginari col·lectiu que, al seu torn, modela la identitat dels seus integrants. Conforme la societat ha accelerat els modes de generar i transmetre informació, s’ha necessitat registrar d’alguna manera el que s’ha anat quedant arrere, reduït a un exemple previ que ha possibilitat arribar fins a aquest moment, el “present continu” vaticinat per Guy Debord, des d’on es dóna compte de les estadístiques d’allò nou. La manera de portar a terme aquesta necessitat vital és l’espai que ocupen determinades pràctiques artístiques, que obtenen en el contrast entre la individualitat i el seu servei a la societat, l’aliment bàsic per a generar-se i mostrar-se sense un gran excés de contradiccions.

Continuar leyendo «Relat i acció del memorial»